Realize, El ideario

Si surt cara em quedo, si surt creu m'en vaig.

-Cara o creu -va preguntar-
-Què? -de fet, havia sentit perfectament la pregunta, n’estic convençuda-
-Cara o creu?
-ella va somriure’m, sense donar-hi massa importància. Amb el temps s’havia acostumat a aquesta mena de preguntes que a voltes podien semblar del tot insòlites, però que per descomptat dins nostre tenien un ordre i, a molt escurar, fins i tot un sentit.-
- Doncs no ho sé; va, cara.

...i va llençar la moneda així, sense més, sabent que a ella havia amarrat el seu avenir feia gairebé un any.
Va sonar com un brindis l’enlairament d’aquella merda de moneda. Els seus ulls van seguir-la, de baix a dalt i del dalt a baix amb una trajectòria perfecte i sense entrebancs. Gens acord amb tot el que havia viscut fins ara.
Encara sense parpellejar, va abraçar la moneda amb tendresa. El palmell d’aquelles mans petites va cloure’s.. Després ja no. Va obrir el puny.

-Creu.

La sentència ja havia estat signada, sense possibilitat a ser revocada (un altre cop). Havia decidit que el fet de que una ingènua moneda ho hagués determinat ho faria menys dolorós (cosa del tot improbable)
Així és l'atzar.